La millor manera de seguir acusant a l’Estat, de respondre a l’intent de criminalització del sobiranisme i de la nostra entitat és ser més forts que mai i demostrar-ho a l’Assemblea General que ha tingut lloc aquest matí a Barcelona. Avui, amb el vostre compromís insubornable, més de 160.000 socis i sòcies heu convertit Òmnium Cultural en la principal associació del país.

Sentim-nos-en orgullosos, però entomem també l’enorme responsabilitat que representa. Us demanem que no ens aturem aquí. Encara volem ser més socis per representar més i millor la transversalitat de la societat catalana. L’1 d’octubre és un punt de partida. I aquest Judici a la Democràcia una etapa més que cal utilitzar com a palanca en el camí cap a la plena llibertat. En l’enfortiment del sentiment de pertinença col·lectiva hi ha la màxima garantia de progrés i cohesió social.

L’escenari que se’ns presenta serà convuls, prou que ho sabem. Tant a nivell electoral, encara que guanyi el sobiranisme, com amb les condemnes, que pretendran ser alliçonadores i desmobilitzadores. Sabem que només de la nostra determinació col·lectiva en sortirà el desllorigador d’aquest atzucac on ens volen permanentment instal·lats.

Un dels aprenentatges més grans de l’1 d’octubre és que tot allò va ser possible gràcies a la radicalitat democràtica de milers i milers de persones. Potser no érem conscients que estàvem fent l’exercici de desobediència civil més massiu dels últims 50 anys a Europa. I aquí ens cal fer molta pedagogia, tant a dins com a fora de casa, i tenir ben present que no podem renunciar a fer tants actes de desobediència civil com sigui necessari. Recordem Hannah Arendt, Gandhi, Rosa Parks i Martin Luther King; recordem Xirinacs o el mateix Pepe Beúnza.

En l’intent de dividir-nos, és possible que ens segueixin pressionant perquè renunciem al ple exercici dels drets civils i polítics. Per no despertar la fera, diran. Però malgrat que molts encara no ho vulguin veure, per aquesta fera l’independentisme català és només una excusa. Igual que Trump utilitza la immigració o Salvini els refugiats, el feixisme espanyol utilitza Catalunya per retallar drets i llibertats del conjunt de la ciutadania, també de l’Estat.

Per això, des d’Òmnium us emplacem a mantenir el vostre paper actiu, militant. Tinguem sempre present que ni les amenaces de repressió ni tampoc la presó poden ser cap limitació a les legítimes aspiracions de la societat catalana. Que ens cal seguir sent exigents amb els partits polítics, i que a l’hora de demanar-los el màxim de coherència també els hem de demanar que expliquin clarament quins són els seus projectes polítics. I mantenir la unitat en el llarg termini.

Sabem sobradament la importància de la diversitat, però també que l’única manera de poder construir majories sòlides recau en la confiança i el respecte mutu.

Seguim lluitant per un futur compartit i ho fem situant la cultura, la llengua i la cohesió social al centre de la nostra activitat diària. Defensant el model d’escola catalana. Sense perdre l’essència d’Òmnium, d’allò que vàrem aprendre de la Muriel: seguir essent silents, perseverants, sempre oberts al diàleg, coherents, i tan disciplinats com transgressors. Amb aquesta ambició infinita per compartir-ho tot. Perquè no ho oblidem: el nostre únic enemic a batre és la por.

Avui voldria acabar aquesta carta amb un reconeixement i agraïment als tècnics de la casa, a totes les Juntes al territori així com a la Junta Directiva, amb el nostre Marcel Mauri al capdavant. Ningú millor que ell per simbolitzar aquesta capacitat de treball infinita, l’empatia i la generositat amb la que compartiu hores i més hores molt sovint sense rebre’n cap reconeixement, ni esperar-ne res a canvi.

Gràcies, també, a l’Eulàlia, la Montserrat i l’Ignasi per tot aquest temps de gran dedicació a la Junta. No marxeu gaire lluny, sabeu que us necessitem a prop.

Jo estic fort, serè i feliç. Perquè sé que vosaltres esteu forts, serens i preparats pel que hagi de venir. I perquè sé que junts vivim un dels moments més màgics que mai hauríem pogut imaginar. En ple segle XXI, on semblava que l’individualisme s’havia convertit en l’única divisa, en aquest raconet de la Mediterrània, a Catalunya, als Països Catalans, s’han alçat homes i dones que han dit que no, que els protagonistes del nostre destí serem nosaltres.

Creieu-me que poder representar-vos des de la presó, o des d’allà on sigui, és un dels regals més bonics que m’ha fet la vida.

Sempre endavant i Visca la República!