Davant l’Institut Joan Corominas de La Bordeta a les 8.30 del matí, som un grup de vint-i-quatre persones que, amb les sis que s’incorporaran més endavant, serem un total de 30. Com és habitual agafem el metro, aquest cop per anar a la Barceloneta.

Barceloneta. En arribar a la Barceloneta el professor Lleonard Armentano fa una breu descripció de l’origen d’aquest barri: després del setge a Barcelona, en acabar la guerra de Successió, Felip V fa ensorrar el barri de la Ribera. Alguns caps de la defensa de la ciutat van sortir d’aquest barri i els seus habitants van ser obligats a enderrocar la pròpia casa. La Barceloneta serà un barri nou, dissenyat per l’enginyer militar Juan Martín Cermeño, perquè hi visquin part dels menestrals de la Ribera, que havien quedat arruïnats, i els pescadors que vivien en cabanes. En aquell temps el barri era, urbanísticament parlant, una meravella: carrers rectilinis, cases de dues plantes on hi tocava el sol, amb un obrador, entrada per davant i darrera, etc…

Passant pel carrer del Mar i comentant l’estructura de les cases del barri, que han anat canviant amb els anys afegint-hi més plantes al damunt perquè la llei no permetia més edificacions, arribem i visitem l’església de Sant Miquel del Port, mostra de Barroc auster.

A la sortida, en Lleonard ens explica que la Barceloneta encara ara s’anomena, sobretot per la gent més gran, “l’Òstia” degut a què els seus habitants per poder entrar a Barcelona de nit quan la muralla era tancada, havien d’ensenyar una xapa de forma rodona. Una de les assistents aporta una altra versió: l’origen del nom està en la relació comercial existent en aquell temps amb el port italià d’Òstia.

Continuem el nostre camí i ens trobem uns companys d’Òmnium Ciutat Vella, que estan muntant la seva parada mensual a la plaça del poeta Boscà. Aprofitem el moment per fer una fotografia de grup.

Pla de Palau. Passem per les restes arqueològiques de la Muralla de Mar, deixem enrera la Barceloneta i entrem al Pla de Palau, pel Palau del Rei que hi havia hagut allà i ens aturem al Palau del Governador, que després va ser la seu del Governador Civil, d’estil Barroc. Des d’allà veiem també les arcades de la antiga Llotja de Barcelona, anterior al Gòtic on fem una aturada. En Lleonard comenta també la Llotja de Mar, l’interior de la qual és d’estil Gòtic i l’exterior, Neoclàssic. En el mateix Pla de Palau veiem la Font del Geni Català dedicada al marqués de Campo Sagrado. L’escultura del personatge alat a la part superior del monument va ser la primera estàtua nua de Barcelona. Allà veiem també els Porxos d’en Xifré, construcció del segle XIX, habitada en aquell temps per gent benestant.

Passem per davant del monument a Antonio López i López, Marqués de Comillas, que va ser un navilier i comerciant, també d’esclaus, i que va tenir com a capellà mossèn Jacint Verdaguer.

Basílica de la Mercè. La Mare de Déu de la Mercè va ser una de les marededéus inventades i va ser imposada com a patrona de Barcelona per damunt de Santa Eulàlia, que no ha deixat mai de ser co-patrona. La basílica és d’estil Gòtic. Entrem a l’interior on estan fent obres i coincidim amb el bateig d’un nou barceloní.

Seguim cap a la Plaça del Duc de Medinaceli on el nostre guia ens explica la història d’un personatge que hi va néixer: en Josep Anselm Clavé que amb una guitarra es passejava per les tavernes i feia cantar els homes que hi trobava. Ell fou l’impulsor del cant coral que es va “encomanar” a tot Catalunya. També fou un compositor, entre les seves obres cal destacar “Flors de Maig” que li ha donat fama mundial. La classe benestant no anava a les tavernes, i d’aquesta classe en sorgiren els orfeons com, per exemple, l’Orfeó Català.

Seguim i veiem l’edifici de la Duana del Port de Barcelona i arribem a la Fàbrica de Canons de la Rambla la qual la gent anomenava “El Refino” perquè hi refinaven els metalls. Actualment està deshabitat.

Bancs comercials: Pugem per la Rambla i ens aturem davant una oficina de La Caixa on en Lleonard ens explica que durant la República, com que hi havia indústria es van crear bancs, n’hi havia més a Catalunya que a la resta del Estat espanyol. Amb els bancs Catalunya tenia autonomia financera, els governants espanyols van ensorrar-los retirant-ne els fons de les empreses espanyoles importants com, per exemple, Campsa. Després de la guerra, els bancs catalans van ser absorbits pels bancs espanyols. Les caixes han fet el paper dels bancs, fins ara…

Caminem una mica més i arribem davant del Teatre Principal, primer teatre públic de Barcelona. En Josep Robrenyo, que té un carrer dedicat al barri de Sants, va ser el primer autor de teatre en català, en un temps en què la normativa obligava que els personatges principals havien de parlar en castellà i, en canvi, els dolents no hi podien parlar. Més endavant vindrà en Frederic Soler, també conegut amb el pseudònim de Pitarra, que farà teatre en català i castellà. Finalitzem la sortida davant del seu monument d’un estil modernista força notable.

Galeria d’imatges al Facebook d’Òmnium Sants-Montjuïc